dimarts, 21 de desembre del 2010

Nadal 2010

La Nit de Nadal va florir l'estrella i va néixer l'Infant


Foto: Ramon Moliner. Nadal 2010




















Va ser una nit que va florir l'estrella,
i va néixer l'Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant...!
I fa molt temps, molt temps, algú ensiborna
el nostre pit, per atiar l'oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
Josep Maria de Sagarra, fragment del "Poema de Nadal"


Bon Nadal a tothom !

diumenge, 19 de desembre del 2010

Sincrotró ALBA

Visita al Sincrotró ALBA

El proppassat 7 de desembre de 2010 un grup de socis de l' Agrupació Astronòmica de Sabadell vam visitar les instal·lacions de la font de llum de sincrotró ALBA, situades a Cerdanyola del Vallès. Vam ser acompanyats durant la visita pel Sr. Gastón Garcia (Físic col·laborador d'ALBA) que ja, prèviament, ens n'havia explicat els pormenors en una amena i documentada conferència que havia tingut lloc a l'auditori de l'Agrupació el passat més d'octubre.

La font de llum sincrotró ALBA és un complex d'alta tecnologia cofinançat pel govern Espanyol i la Generalitat de Catalunya i és gestionat pel Consorci per a la Construcció, Equipament i Explotació del Laboratori de Llum de Sincrotró ( CELLS ). La seva finalitat bàsica és la producció i aplicació de llum sincrotró dedicada tan a la recerca científica com a l'aplicada.

Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.
A l'esquerra el vídeo que acompanya la nota de premsa de la Generalitat de Catalunya publicada arran de la inauguració d' ALBA.

Fa un passeig per les instal·lacions de la mà del Dr. Ramon Pascual (President del Consell Executiu del CELLS) i del Dr. Joan Bordes (Director del CELLS) que fa una explicació molt didàctica sobre el funcionament i les aplicacions de la llum sincrotró; així com de les futures perspectives empresarials d'ALBA.

La font de llum sincrotró ALBA va ser inaugurada oficialment: el proppassat 22 de març d'enguany per part del President del Govern Espanyol Sr. José-Luís Rodriguez Zapatero i el President de la Generalitat de Catalunya Sr. José Montilla, entre d'altres autoritats i personalitats.

Foto de l'acte inaugural acompanyant la 
nota de premsa del Ministeri de Ciència i Innovació  publicada al web del Ministeri del Govern Espanyol.

A la foto podem veure, d'esquerra a dreta, el Dr. Ramon Pascual (Dtor. del CELL), el Sr. Josep M. Huguet (Conseller de la Gen. de Cat.), el Sr. José Montilla (President de la Gen. de Cat.), el Sr. José-Luís Rodriguez Zapatero (President del Gov. Esp.) i la Sra. Cristina Garmendia (Ministra de Ciència i Innov.).

Accés al vídeo de la pàgina web del CELLS
editat en motiu de la inauguració d'ALBA (s'engega automaticament en entrar a la pàgina).

Fa un resum molt entenedor sobre què és un accelerador sincrotró i centrant-se en l'ALBA en descata la seva importància, funcionament i aplicacions. No us el Perdeu...!!!




 

Què és la llum sincrotró? és una llum molt intensa, focalitzada, polaritzada i d'un ampli espectre de longituds d'ona, ja què va des dels raigs X fins a l'infraroig passant per la llum visible. En una comparació matussera vindria a ser, doncs. com un làser potentíssim d'ampli espectre.

És produeix quan un feix d'electrons que es mou a  velocitats pròximes a la de la llum, el que es coneix com a velocitats relativistes, és sotmès a una força externa que corba la seva trajectòria provocant-li una disminució de l'energia interna. Aquesta energia sobrera no desapareix sinó que es transforma instantàniament en un esclat molt viu de radiació, conegut com a llum sincrotró.

Funcionament del sincrotró ALBA 
- Tot el procés comença en l' accelerador lineal (Linac) on es genera un feix d'electrons arrancats d'una superfície metàl·lica escalfada a una temperatura de 1.000 ºC (el procediment s'assembla bastant al que es feia servir en les vàlvules termo-iòniques que equipaven els antics aparells receptors de radio) i se'ls accelera amb potents imants fins atènyer una energia de 100 milions d' electró-volts (100 Mev).

Principals components del sincrotró ALBA.
Foto:   Nota de premsa de la Generalitat de Catalunya
- Seguidament s'inserten al segon accelerador, l'anomenat anell propulsor (Booster), on s'hi apliquen potentíssimes forces electromagnètiques fins que els electrons atenyen una energia de 3.000 Mev i velocitats properes a la de la llum.

- Un cop assolida aquesta altíssima velocitat i energia se'ls transfereix al tercer accelerador, o anell d'enmagatzematge (Storing Ring), constituït per un tub circular de forma toroïdal de 270 metres de diàmetre a l'interior del qual, i  per tal d'evitar les pèrdues energètiques que comportaria la col·lisió dels electrons a alta velocitat amb les molècules d'aire, s'hi ha practicat un nivell de buit molt semblant al que existeix a l'espai interestel·lar, es a dir amb una pressió residual inferior a la mil milionèsima part (10^-9) d'un bar, que és una unitat de pressió molt similar a la de la pressió atmosfèrica terrestre al nivell del mar.
Per a que us feu una idea de l'enorme velocitat que porten aquests electrons relativistes heu de tenir en compte que en un segon fan 354 mil voltes! a l'anell d'enmagatzematge. Però... sabeu aquella dita que diu "que a cada bugada s'hi perd un llençol"?.  Doncs això mateix, salvant les distàncies, també passa en aquest cas; a cada deflexió del raig d'electrons per corbar-lo i cenyir-lo a  la trajectòria circular de l'anell (en realitat es tracta d'una trajectòria poligonal formada per petits i nombrosos segments rectilinis) s'hi perd energia en forma d'emissions potentíssimes de llum sincrotró. Per tant, si no es vol perdre la velocitat, que tant ha costat de guanyar! cal anar compensant permanentment les pèrdues a base d'anar-los reaccelerant amb potents bobines electromagnètiques.
Com veieu la cosa no és fàcil..., ni de bons tros! i les quantitats d'energia elèctrica "devorades pel monstre..." són, com molt bé podeu suposar, molt i molt... astronòmiques!.

laboratoris experimentals (Beamlines), situats tangencial i perifericament a l'anell d'enmagatzematge. Aquests en el moment oportú deriven els potents polsos de llum sincrotró cap als punts de treball, on seran filtrats i seleccionats (raigs X d'una determinada longitud d'ona, etc.) segons els requeriments experimentals.

Esquema de l'entrada de la llum sincrotró als laboratoris experimentals.
Foto: CELLS. What is a synchrotron?

Equipament d'un laboratori
Foto: CELLS. What is a synchrotron?

Detall del laboratori BL13-XALOC dedicat
a la recerca sobre cristal·lografia molecular
Foto: CELLS. Macromolecular Crystallography

















Qualitats de la llum sincrotró: com que és una llum tan intensa, focalitzada i extremadament fina; bàsicament formada per raigs X amb longituds d'ona compreses entre10 pm i 10 nm resulta ser molt penetrant, la qual cosa fa possible l'observació de detalls situats a gran profunditat i, sobretot!, amb una resolució molt fina; ja què d'acord amb els treballs de Rayleigh sobre la difracció i el poder de resolució de la llum això és funció directa de la longitud d'ona amb la qual s'observa un objecte.
En definitiva, i per dir-ho d'una forma sintètica, que es tracta, doncs, d'un potentíssim microscopi amb capacitat per penetrar fins a capes profundes i per a assolir una bona resolució en l'observació de detalls tan petits com ho són les estructures cristal·lines i moleculars de la matèria.
Per copsar la importància que té la resolució òptica, fixeu-vos en les tres fotografies següents. Representen el mateix objecte però estan fetes amb tres nivells de resolució diferents i observeu... la diferent definició i capacitat per apreciar-ne els detalls.


Exemple de la importància del poder de resolució òptica en la definició i apreciació de detalls.
Foto: Wikimedia Commons. Resolution test

Quines aplicacions tindrà la llum del sincrotró ALBA? Doncs moltes i en camps de recerca tan variats com: La Física per a determinar estructures electròniques en fluids i sòlids. La Química per a millorar reaccions catalítiques. Les tècniques d'anàlisis i assaig de Materials per a l'estudi de la matèria a escala manomètrica. Les Ciències Ambientals per a la detecció de contaminants a nivell de traces. La Biologia per a aplicacions de recerca en estructures moleculars de proteïnes i àcids nucleics. La Medicina per a aplicacions d'imagineria i radioteràpia. L'Electrònica per a la litografia i fabricació de microxips. El Patrimoni Cultural per a analitzar obres d'art antigues amb anàlisis no destructives. La Paleontologia i l'Arquelogia per a les anàlisis no destructives de mostres i fòssils.

Aplicacions de la llum sincrotró
Foto:  CELLS. What is a Synchrotron? 

Estat actual d'ALBA En l'actualitat (desembre 2010) són set els laboratoris que es troben en una fase molt avançada de proves i posada a punt i no trigaran gaire en ser aviat del tot operatius. Les instal·lacions estan dissenyades per acollir fins a un total 33 laboratoris i se li ha calculat una vida útil de 30 anys.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Velocitat de la llum

DE COM VAIG MESURAR LA VELOCITAT DE LA LLUM AMB UN FORN DE MICROONES


En un moviment ondulatori la velocitat d'avanç de la pertorbació està relacionada amb la longitud d'ona (distància entre pics o màxims) i el temps transcorregut entre dos passos del pic d'ondulació pel mateix punt. La relació bé donada per la fórmula:  v = l / t

Així, per exemple, si observem que en una platja trenca una nova onada cada 10 segons i que entre cresta i cresta de les onades mesurem una distància de 40 metres podem deduir què la velocitat amb que avança l'onatge és de: v = l / t = 40m / 10s = 4 m/s

La mateixa cosa és aplicable a un moviment ondulatori de tipus electromagnètic; la única diferència es que en aquest cas sabem, per la teoria de la relativitat d'Einstein, que la velocitat de la llum (entenent per llum tot l'espectre electromagnètic des de l'infraroig a l'ultraviolat, passant per l'entremig de la llum visible) és una constant fonamental de la física que tradicionalment s'ha identificat per la lletra "c", de celeritat, o si ho preferiu del llatí: celeritas. La fórmula, llavors, queda de la següent forma: c = l / t; o en funció de la freqüència: c = l x f 

Històricament hi ha hagut moltes maneres de calcular aquesta constant, unes amb més exactitud que altres. No entraré en detalls sobre una cosa que podeu trobar fàcilment en qualsevol llibre de física: des del mètode de Röemer basat en les ocultacions dels satèl·lits de Júpiter, fins al mètode de Fizeau, de Foucault, de Michelson i de molts altres. Aquí us explico un mètode casolà i fàcil d'experimentar amb els mitjans que es tenen fàcilment a l'abast. Com...? 

Doncs molt fàcil...! si teniu a casa un forn de microones heu de saber que tots aquests aparells emeten amb una freqüència de radiació de 2,45 GHz. Aquesta magnitud no s'ha escollit perquè sí, sinó perquè s'ha comprovat experimentalment que és la freqüència que permet a la molècula dipolar de l'aigua (1) una major absorció d'energia i com que l'aigua és l'element primordial de la vida no falta mai, doncs, en cap dels aliments sotmesos a cocció.

El mecanisme de funcionament d'un forn de microones consisteix en fer vibrar, sense compassió, les esmentades molècules al ritme trepidant de 2.450 milions de vegades per segon; la brutal fricció provocada per aquest moviment tant ràpid genera tantíssima calor que és la causant de la notable rapidesa, que tenen aquests forns, per escalfar els aliments (2). Però i com sabem la longitud d'ona a que emet l'aparell...? (donem per suposat que no tenim coneixements previs del valor de la constant "c")

Forn de microones. Funciona a base de fer vibrar
les mol·lécules d'aigua, dels aliments, a 2,45 GHz
© Ramon Moliner 7/12/2010
Doncs..., també molt fàcil...! agafeu un aliment sòlid i a la vegada una mica tou i amb facilitat per fondre's (per exemple: formatge, mantega damunt d'una llesca de pa, xocolata, etc.). Jo personalment he fet l'experiència amb una rajola de xocolata i vaig seguir el següent procés (3).

- Vaig eliminar el sistema de rotació del plat porta-aliments (4).


Sistema de rotació del plat. Té per finalitat homo-
geneïtzar la temperatura dels aliments.
© Ramon Moliner 7/12/2010
Una manera molt fàcil d'anul·lar la rotació del plat.
En invertir-lo de posició ja no pot engranar amb el
dispositiu giratori i així s'aconsegueixen uns punts
de fusió ben localitzats.
© Ramon Moliner 7/12/2010


Col·locant la xocolata dins del forn en sentit longi-
tudinal a la radiació.
© Ramon Moliner 7/12/2010
- Vaig col·locar la rajola de xocolata dins del forn amb la part plana (es a dir la part de sota que no té cap dibuix) mirant cap a dalt i amb el costat llarg de la rajola col·locat en el sentit d'amplada del forn; Perquè...? doncs, perquè la font de radiació d'aquesta mena d'aparells està col·locada en la paret dreta de la cavitat i en aquesta posició la xocolata rebrà la radiació en tot el seu sentit longitudinal.


Programació de 30 segons.
© Ramon Moliner 7/12/201
- Vaig engegar el forn prèviament programat a un temps de cocció de 30 segons.

- En obrir la porta... vaig reparar les petites marques de fusió que s'havien format damunt de la superfície llisa de la xocolata, tot un indici de que els punts en qüestió havien rebut una energia de radiació superior a la resta.



Observeu els punts de fusió de la xocolata. Són els
llocs on la transferència d'energia de la radiació és
màxima.
© Ramon Moliner 7/12/2010
- I, per últim, vaig mesurar la distància entre els punts de fusió que va resultar ser de 6 cm. Coincideix la distància entre aquestes marques amb la longitud d'ona de la radiació...? (tal com dèiem en l'exemple de la platja...) No...! Perquè...?








Mesurant la distància entre els dos punts de fusió
de la xocolata.
© Ramon Moliner 7/12/
Doncs perquè els forns de microones, i tal com ja us havia dit abans, emeten la radiació per la paret de la dreta de la cavitat i en arribar a la paret esquerra s'hi reflecteix i surt rebotada novament cap a la dreta. Es forma així el que se'n diu una ona "estacionària" resultat de la interferència entre l'ona incident i la reflectida i en aquest tipus d'ona resultant sabem que la distància que separa dues crestes consecutives és igual a la semilongitud d'ona (5) i com que hem trobat que aquesta distància és de 6 cm; d'aquí deduïm què la longitud d'ona amb que emeten els forns de microones és de:  l = 2 x 6 cm = 12 cm (6) i que la velocitat de la llum serà, doncs, de: c = 12 x 10^-5 km x 2,45x10^9 Hz = 294.000 Km/s 

Valor prou bo ja què l'error no és superior al 2% si el comparem amb el que s'ha avaluat últimament, amb mètodes de precisió, i que és de: 299.792,458 km/s (7).




Notes, referències i enllaços:

(1).- Sobre la mol·lécula dipolar de l'aigua, veure: Tipler Mosca. "Física para la ciencia y la tecnologia"; Dipolos eléctricos en campos eléctricos; p.626 (5a.edició).

(2).- Wikipedia. Forn de microones 

(3).- Basat en: Measuring the speed of light with Chocolat Chips
 
(4).- Vaig anul·lar el sistema rotatiu per tal que la xocolata rebés una radiació d'energia unidireccional. Els fabricants inclouen aquest dispositiu per a que l'aliment s'escalfi homogeniament i no presenti zones més fredes que altres, que el farien desagradable al paladar.

(5).- Sobre les ones estacionaries i la seva relació entre els màxims de radiació i la longitud d'ona incident, veure: Vidal; "Curso de Física"; Ondas estacionarias, p.149 (6a. edició). També: Tipler Mosca; "Física para la ciencia y la tecnologia"; Ondas estacionarias; Cuerda fija por un extremo y libre por el otro; p.474 (5a, edició).

(6).- Observeu que es tracta d'una longitud d'ona molt llarga, sobretot si la comparem amb la de la llum visible que té uns amb valors compresos entre 400 i 750 nm

(7).- Tipler Mosca; "Física para la ciencia y la tecnologia"; La velocidad de la luz; p.937

dilluns, 22 de novembre del 2010

Sobrevolant el desert

 
Sobrevolant el desert amb Antoine de Saint-Exupéry


Aquests dies estic llegint el llibre "Terre des hommes", on Antoine de Saint-Exupéry explica de forma autobiogràfica les seves experiències com a pilot de la línia postal entre Tolosa de Llenguadoc i Dakar, i he ensopegat amb un fragment que parla de les seves vivències sobrevolant el desert del Sàhara. L'he trobat tan deliciós i suggerent que us en reprodueixo tot seguit la meva traducció al català:

"Volant en avió, quan la nit és molt bona, et deixes anar, no pares gaire atenció al pilotatge, i l'avió s'inclina a poc a poc cap a l'esquerra. Creus que encara conserva l'horitzontalitat quan de sobte sota l'ala dreta descobreixes un petit poble.
M 45, les Plèiades. Constel·lació del Taure.
© Ramon Moliner. Desembre de 2008
En el desert no n'hi ha cap de poble. Llavors una flotilla de pesca feinejant en mig del mar. Però en tot el Sàhara no n'hi cap de flotilla de pesca. Llavors ? llavors te n'adones de l'error i esbosses un somriure. Suaument, redreces l'avió. El poble reprèn la posició que li pertoca. I tornes a col·locar en el cel la constel·lació que havies deixat caure. Poble ? Sí. Un poble d'estels".


Antoine de Saint-Exupéry. Terre des hommes, capítol VI: Dans le désert.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Màscara de Bahtinov


La màscara de Bahtinov


Enfocar una càmera Reflex Digital (DSLR) a focus primari del telescopi és una de les coses més difícils que hi ha en l'art de fotografiar la feble lluminositat dels objectes del cel profund i val la pena dedicar-hi tot el temps que calgui fins aconseguir-ho ja que una imatge desenfocada difumina tant els detalls que acaba per no valer res.

La qüestió és que en iniciar una nit d'observació cal alinear el telescopi amb dos o tres estels de referència i per fer-ho amb precisió cal utilitzar un ocular amb reticle il·luminat. El problema apareix quan un cop feta la preceptiva alineació es vol fotografiar un objecte de cel profund; llavors ens adonem que en treure l'ocular i muntar-hi la càmera el punt d'enfocament ha variat considerablement i en conseqüència cal tornar a enfocar el sistema òptic. Però com fer-ho si l'objecte no es veu pel petit visor de la càmera, de tant tènue com és?

El procés que jo segueixo és el següent: abans de dirigir el telescopi cap a l'objecte que m'interessa fotografiar em quedo en l'últim estel que m'ha servir per fer l'alineació; en haver estat proposat pel sistema informàtic del telescopi sol ser de primera magnitud i la seva lluminositat pot albirar-se, llavors, a través del petit visor de la càmera. Si el sistema està molt desenfocat la imatge és tant difusa que ni es veu; però si no ho està tant el que es veu és una corona circular més o menys lluminosa i amb la part central fosca a causa de l'obstrucció central pròpia dels telescopis reflectors. Llavors vaig enfocant l'estel amb el pom d'enfocament que actua sobre el mirall principal de la òptica Schmidt-Cassegrain i que he tingut l'astúcia de marcar-me prèviament per saber quantes voltes aproximades li haig de donar, fins que tota la corona es va encongint i acaba transformant-se en un punt; podem considerar l'estel ja enfocat? No..! es tracta només d'una primera aproximació...! a partir d'aquí és quan entra en funcions la "màscara de Bahtinov" que m'he fet seguint les instruccions i la plantilla que vaig poder obtenir en consultar el web de Focus-Mask, la marca comercial que la distribueix.
  
La màscara de Bahtinov col·locada a la boca del
telescopi
. © Ramon Moliner 13/11/2010
 El següent pas consisteix en col·locar la màscara davant del tub òptic i anar fent fotos de l'estel amb un temps d'exposició d'uns 10 segons a ISO 1600 (cal tenir en compte que la màscara es menja una quantitat considerable de llum), descarregar-les a l'ordinador i anar-les visionant a través del monitor.

La gràcia de la màscara de Bahtinov és que forma tres ratlles de difracció creuant-se en la imatge rodona de l'estel: una de central i dues de laterals, a dreta i esquerra, tot formant angles d'amplitud variable segons que estigui el sistema en posició d'intrafocus o d'extrafocus.


Imatge de difracció de l'estel Fomalhaut. El sistema
òptic està desenfocat. La imatge formada no és si-
mètrica. © Ramon Moliner. 18/10/2010
Després de cada foto actuo convenientment sobre el comandament lent del sistema d'enfocament "Crayford" amb que he equipat el meu telescopi fins que aconsegueixo que la ratlla central sigui equidistant de les dues laterals, es a dir que la imatge de difracció sigui del tot simètrica, llavors tinc la plena certesa que el sistema òptic està enfocat, i... oh meravella...! amb una sorprenent i extraordinària precisió! A partir d'aquest moment me'n vaig a cercar l'objecte de cel profund que vull fotografiar amb la plena seguretat que les imatges que n'obtindré seran puntuals i ben enfocades.






Imatge de difracció de l'estel Fomalhaut. El sistema
òptic està ben enfocat. La imatge formada  és perfec-
tament simètrica.  © Ramon Moliner. 18/10/2010
Aquest innovadora màscara és fruit de la recerca portada a terme des de no fa gaires anys per l'astrònom amateur Bahtinov, es comercialitza des de l'any 2008, i es basa en la optimització de les figures de difracció procedents d'una font lluminosa puntual, com ho és la llum d'un estel, per això té tanta finura i precisió; alhora que resulta tan senzilla d'utilitzar què, estrictament, no necessita ni ordinador, ni connexions USB-Sèrie,  ni drivers, ni programes (1) que cal comprar, baixar-se o actualitzar i que, a més,  solen tenir el mal costum de penjar-se..! o fins i tot de no reconèixer la càmera...!

A la pràctica, però, i com ja he dit abans sí que l'utilitzo, l'ordinador, però no per necessitat sinó per raons de comoditat; penseu que quan l'estel es troba en una posició pròxima al zenit mirar la pantalla de la càmera obliga a adoptar positures forçades i francament incòmodes.

Consultant la web abans esmentada us la podeu comprar ja feta en alumini anoditzat i mecanitzada amb tall per raig làser; per bé que si sou prou traçuts i de mena bricolaire us la podeu fer vosaltres mateixos, ja que en proporcionen la plantilla. Més endavant us explico com m'ho he fet jo per construir-me-la.


Altres Màscares d'enfocament: Es també molt coneguda la "màscara de Hartman" (2) que consisteix en una màscara opaca on s'hi han retallat dues o tres figures, normalment forats circulars o triangulars i que també es col·loca a la boca d'entrada del telescopi. Si l'estel està desenfocat es formen tantes imatges com forats tingui la màscara i el punt òptim d'enfocament s'ateny quan les imatges se superposen en el focus tot formant-ne una de sola. Aquesta màscara, doncs, no treballa per difracció, com l'anterior, sinó que ho fa gràcies al fet que quan el front d'ona de la llum puntual de l'estel situat a l'infinit (des del punt de vista de l'òptica geomètrica) penetra paralel·lament a l'eix del tub òptic, a través de la màscara, es divideix en tants feixos de llum com forats tingui i aquests convergeixen en el pla focal unicament...! si l'aparell està ben enfocat.


Fabricació artesanal de la màscara de Bahtinov: El procés que jo vaig seguir per fer-me-la és el que us mostro tot seguit:

© Ramon Moliner 10/8/2010



Vaig agafar una capsa de cartró rígid de la mida adequada.










© Ramon Moliner 10/8/2010



Vaig imprimir-me la plantilla que facilita la web del fabricant.










© Ramon Moliner 10/8/2010




Vaig enganxar-la amb adhesiu damunt de la capsa.









 © Ramon Moliner 10/8/2010



Vaig retallar les ranures, segons la plantilla, amb un cúter.










© Ramon Moliner 10/8/2010



Vaig pintar tota la màscara amb pintura negre mate.










© Ramon Moliner 11/8/2010



I... heus ací...! la màscara acabada. Vista frontal.










© Ramon Moliner 12/8/2010



Màscara acabada. Vista inferior amb el detall dels quatre encaixos al tub òptic.











Notes:

(1): Programes informàtics, com DSLR Focus (de caràcter comercial i que ha deixat d'actualitzar-se), o MaxIm DL (també comercial) i que funcionen a base de que després de cada presa fotogràfica dibuixen la corba en forma de campana de Gauss de la llum de l'estel i que l'observador ha d'optimitzar a base d'anar repetint les preses tot variant l'enfocament fins a trobar-ne la més alta (valor Peak) i més fina (valor HFWHM).

(2): Més informació sobre la màscara de Hartman a: "FOTOGRAFIA DIGITAL DEL CIELO PROFUNDO". Monografia de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell, núm. 181, març 2005, p.18


dimecres, 10 de novembre del 2010

El Montsec i la Vall d'Àger

EL MONTSEC I LA VALL D'ÀGER

La carena de la Serra del Montsec segueix una orientació est-oest tot formant una muralla ciclòpia entre la comarca de la Noguera i les seves veïnes pirinenques dels Pallars Jussà i de l'Alta Ribagorça.

La Serra del Montsec i la Vall d'Àger.
© Ramon Moliner. 5 juliol 2010.

La Vall d'Àger.
© Ramon Moliner. 5 juliol 2010.

Cartell turístic a les envistes de la Serra del Montsec i la Vall d'Àger; amb la descripció que
en fa Josep Pla en el seu llibre: "Viatge per Catalunya".
© Ramon Moliner. 5 juliol 2010.

Però... i l'aigua recollida a les altes valls del Pirineu com s'ho fa per franquejar aquesta immensa barrera i escolar-se fins a les terres baixes de les valls del Segre i més endavant de l'Ebre? doncs dissolent a poc a poc, amb tossuderia geològica, la roca calcària de la muntanya fins a fendir-la en dos imponents congostos engorjats molt profunds:

El Congost de Terradets, per l'est, amb la Noguera Pallaresa...

© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


La Noguera Pallaresa al seu pas pel Congost de Terradets. Aquests és l'únic congost del Montsec que s'aprofita per fer-hi passar les vies de comunicació. Observeu el túnel del ferrocarril excavat al penya-segat, una mica més amunt que la carretera i a l'altre banda del riu.



© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


Indicador excursionista al Congost de Terradets. Repareu que també s'aprofita per fer-hi passar les línies d'alta tensió.











© Ramon Moliner. Setembre de 2010.



Passarel·la sobre la Noguera Pallaresa al Congost de Terradets.












© Ramon Moliner. Setembre de 2010


Ferrocarril de la línia de Lleida a La Pobla de 
Segur passant el Congost de Terradets.












i... el Congost de Montrebei, per l'oest, amb la Noguera Ribagorçana.
 
© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


Aproximant-se al Congost de Montrebei.












© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


El sender de gran recorregut, GR1, transita pel bell mig del Congost de Montrebei.










 

© Ramon Moliner. Setembre de 2010.



La Noguera Ribagorçana franquejant el Montsec pel Congost de Montrebei.













© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


La Noguera Ribagorçana obrint-se pas pel Congost de Montrebei. Observeu la profunda fenedura que durant milers d'anys l'aigua ha anat erosionant a la roca calcària del Montsec









© Ramon Moliner. Setembre de 2010.



El Congost de Montrebei i el camí excavat al penya-segat.











© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


El Congost de Montrebei. Compareu-ne la grandiositat amb la minúscula mida de les persones que transiten per la cornisa del penya-segat.










Històricament la Serra del Montsec va jugar un paper força important a l'edat mitjana; ja que constituïa una sòlida frontera entre els territoris de Al-Andalus al sud i els territoris cristians pirinencs del nord. Al segle XI Arnau Mir de Tost va travessà aquesta frontera, conquerí Àger i engrandí el territori cristià cap al sud.
Si voleu conèixer de prop aquesta sorprenentment dinàmica època medieval us recomano de fer l'anomenada "Ruta Arnau Mir de Tost" tot visitant les restes monumentals del castell i la col·legiata (1) de Sant Pere d'Àger (a la Noguera), el castell de Mur amb la col·legiata de Santa Maria de Mur i el castell palau residencial de Llordà (al Pallars Jussà). A la pàgina web del Consorci del Montsec hi trobareu més informació.

© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


Castell de Mur. Vista exterior.












© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


Castell de Mur. Vista Interior.












© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


Claustre de la col·legiata de Santa Maria de Mur. Treballs de restauració.











© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


Reproducció del Pantocràtor situat a l'absis central de la col·legiata de Santa Maria de Mur. La pintura original va ser extreta i venuda a principis del segle XX i després de diverses vicissituds actualment es conserva al "Museum of Fines Arts" de Boston, als Estat Units d'Amèrica.








© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


Perspectiva del castell palau de Llordà.












© Ramon Moliner. Setembre de 2010.


Castell palau de Llordà. Residència habitual d'Arnau Mir de Tost.











  

(1) Col·legiata: Església no episcopal que té capítol de canonges i en què se celebren els oficis com a les catedrals..... Les col·legiates canonicals exemptes de jurisdicció episcopal més famoses de Catalunya foren les d'Àger i Mur.  (Font: Gran Enciclopèdia Catalana, volum 5è).
En el cas concret de les col·legiates d'Àger i de Mur l'administració dels seus béns i drets, el que es coneix com a pabordia, depenien directament de la Santa Seu sense passar per l'entremig del bisbe d'Urgell tal com, en aquest cas, els hauria correspost pel seu àmbit territorial.